Como delicada huella de pájaro en la nieve,
               evanescente huella,
como flor del almendro, la breve vida
               se aleja con el viento.

Aquel nombre que el amante entregó a la corteza,
               a la herida corteza,
es un signo olvidado que nadie leerá.
               Como la vida se disuelve.

Huidiza huella del pájaro en la nieve!
               Sale el sol que la borra.
En la playa, la ola —pie de plomo, leve ala—
               entierra en la arena arenas.




Com la fina petjada


                                                          A Joan Triadú


Com la fina petjada de l’ocell de la neu,
          fonedissa petjada,
com la flor d’ametller, la vida breu
          se l’enduu la ventada.

Aquell nom que l’amant a l’escorça lliurà,
          a l’escorça ferida,
és un signe oblidat que ningú llegirà.
          Es desfà com la vida.

Fugissera petjada de l’ocell a la neu!
          Surt el sol que l’esborra.
A la platja, l’onada —peu de plom, ala lleu—
          colga sorres amb sorra.



De: Viatge d’octubre