☰ menú
 



L’acàcia plena de lluna

L’acàcia plena de lluna
gemega en la nit d’argent.

El setembre passa amb una
llarga tremolor de vent.

Lluu l’estelada dispersa
i se’m recull l’esperit,

oint la vaga conversa
del vent, l’acàcia i la nit.

Ai, que el meu cor ploraria
i m’és feixuc com el fang,

davant la nit, que fa via
tota vestida de blanc!

¿Si fóra l’acàcia bruna
o el cor que feia un lament?

El setembre passa amb una
llarga tremolor de vent.



De: Antologia poètica: homenatge
al poeta en el seus vuitanta anys


MARIÀ MANENT




regresar