Se ns acosten al r fec les branques de l avet i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra? És trista la muntanya al cor del fred, i és trista aquesta olor de la pobra minestra. Com la rel, com el fruit en la boira de l hort, damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida, i s assembla al silenci de la mort aquest tebi silenci de la vida...

Llarga com la carena, sobre el riu, cada matí s adorm la boira clara. On són els lliris? S ha tornat esquiu el sol adesiara. Però canten aloses cel amunt i fan les herbes una olor més forta. La vidiella no és un blanc repunt, sinó una seda morta. Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer quan el reflex de l aigua se ns apaga...

Aeri, en la grisor de la pedra, en el vent, entre els crits de les gralles iròniques, t inclines, abstret damunt de l arpa, a la música ardent. Però una herba se t mou sobre les cordes fines. Ara és verda i menuda aquesta arpa, que duu al teu cos mineral una trèmula saba del juny assolellat i feliç,...

Reposes en l extrem cementiri, damunt la roca fosca, amb l heura muntanyana, que no tem el gebre del febrer. Tens una creu ben tosca, de fossar de pastors i camperols, i cenyeix el teu clos una pedra corcada com les arques de núvia. Neus i sols han fet grisa la creu, amb color de boirada...

L ac cia plena de lluna gemega en la nit d argent. El setembre passa amb una llarga tremolor de vent. Lluu l estelada dispersa i se m recull l esperit, oint la vaga conversa del vent, l ac cia i la nit. Ai, que el meu cor ploraria i m és feixuc com el fang, davant la nit, que fa via tota vestida de blanc!...

Tristesa perfumada, rossinyol de la nit: amb sospirs, al meu son vas fent una corona. El coixí feia olor de taronger florit, oh rossinyol, colgat d estrelles i d aromes! Però, si em desvetllava, he vist que era de neu el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada: i es glaçava un somriure entre sa boca lleu...

Aroma dels til lers florits, ben nova i dolça per mi! No desvetllaves cap mica de record. El passat no traspua en aquesta ombra d or: només viu el teu somni, arbreda dolça. És lluny el bostre bleix, roses, glicines bables, tan ple de mi, tan c lid de secrets. Tu, perfum sense ahir...