sitemap
Palabra Virtual

Blanca Orozco de Mateos

síguenos en twitter
Comparte el poema con tus amigos

Copia y pega este enlace en un mensaje instantáneo o de correo electrónico

Comparte el poema en tu blog o página personal

Copia y pega este enlace en tu blog o página personal







Cinquena elegia
de Agustí Bartra

palabra virtual


Agustí Bartra, Ecce homo

    
    Editora del fonograma:
    Edigsa

por Agustí Bartra    
  


Cinquena elegia


Aquesta elegia pertany a Anna.
Entre la cançó de París i la de Roissy, l’amor,
“la veritat en un cos i en una ànima”.

Sota el teu cos vaig cridar
la mort de les meves trenes.
Soscavares. Vaig cantar
en ma sang la teva herència.



Era l’autumne dels llops.
A les secretes cruïlles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i l’esparracada boira,
jaguda sobre l’ampit
d’un pont d’ombra tremolosa,
com una vella florista
llançava a les aigües somes
ses violetes humides…

Era l’autumne, a París.
La mort duia esclops de plom
i túnica de salines.
Dins el salze de l’angoixa,
el violí del plugim.
Dels nostres cossos, amor,
s’alçaven braços florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de sílex.
Després saltàvem tots dos,
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de Vida
en el carrussel de pluja
de la plaça sense lluna…

Enlaire de Notre-Dame,
immòbils gàrgoles fosques
a poc a poc s’arrencaven
llurs mascaretes de molsa.
Darrers somnis. Roses pútrides.
El Sena ofegava xiscles.
D’un fanal de l’avinguda
penjava un àngel de sidra…

En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
com un estirat gat negre
el silenci s’escapava…
I naixia ta nuesa
al fons del súbit espill,
des d’on tota tu somreies
a la joiosa bullícia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.

Els nous sols que jo adollava
dins ta esglaiada corol·la
eren una interminable
i lenta síl·laba còsmica…

Sorgeixes del record com la Deessa antiga
brollà un dia del mar…
            Tremolant, murmuraves:
«T’alces,
              amat vermell, com àngel i discòbol
de rosella instantània. Un ferro, adés, dormia
al meu ventre lunar. Com una humil guerrera
m’agenollo. El teu cos: aurora de varec…
I ta boca s’apropa: falcó de la muntanya…
De la nuca al flanc neixo: m’amanyaga l’adàgio
de ta llarga carícia, bèsties d’ambre i vent
entre les meves cuixes, en el cup del meu tors
les veremes del bes…
                          Brilles com un tronc d’or,
un còdol, un eixam.
O ja caus!
              Arbre…?
                           Pluja…?
                                       Ets aigua, aigua que lliga
l’anhelant hamadríade a les negres arrels…!».
Era el temps del teu cos d’estàtua i plenamar, oh forma dels meus ports,
oh jacent adormida que tenies als peus una falç d’alabastre!
Et naixia un déu fluvial a cada ull i flors cristal·lines envaïen l’estança.
Com un alfabet d’esteles queien les meves mans damunt la teva sorra viva i la meva boca huracanada et feia país i cant, mentre el teu somriure semblava el de la mar en el cel…

Era el temps del ritual en mi, com el de l’ala en la dansa.
Quina submissió d’escumes —les sibil·les unànimes!— quan des de l’ombra brotava el teu nu lluminós!
Terrestrement ignoraves la teva pròpia epifania, ja oblidada del blanc corn de la por
i de l’hora trista de salze i llarga estalactita.  
      
S’havia esfondrat el teu talaiot, oh soledat de l’home!, i jo surava gronxat per la  marea d’ous d’or de l’atònita alegria,
mentre un sol de ginesta cercava, amb mans de terrissaire, la deu del meu flanc.

Oh dona d’alts fruits estivals i malucs que convocaven el pes de l’àmfora: jo havia entrat en la teva sang com el déu blau que calmava la seva set en rodones  boques d’argila vermella!

Dona meva de nu cantant i ungit de lluerna sarònica,
companya de la meva gegantina tendresa:
per la teva corona de vesc que esperava la meva podadora solar,
pel teu somriure com un ou d’ocell en una bardissa,
per la teva nuca de deessa cereal,
per la teva por de flor d’ametller davant l’urpa del vent,
pel meu nom en els teus ulls,
pel sentinella de llet que dormia al llindar de les teves sines,
per les Plèiades que gotejaven damunt la teva espatlla boscosa,
per l’ombra del til·ler que escoltava en el teu ventre la remor dels llinatges,
per l’aurora que acampava en la teva pell,
pel gemec de la teva gola que anunciava l’explosió del càntic,
per la joia noval del teu cos
de sembrada, sembrada, sembrada,
sota la meva mà de verd oficiant,
                           et reconeixia, amor…

El teu rostre ja no canviava. Pesaves la meva testa a la balança dels teus pits.
Dormies, tacada pel vi del desig, amb un cansament d’Io errant,
i les roses salines de les teves axil·les eren com una rialla…
Els meus ulls, purs d’innocència teogònica, et veien com una entortolligada xarxa d’iris abandonada en una congesta d’alta vall…

I més enllà del teu cos—

Un arc de sols immòbils s’estenia sobre el món i al nord de la teva ànima s’alçava un menhir de plenilunis…

Ajaguda en un llit de quars allunyaves un vent mort de la teva gorja, mentre les algues et posaven braçalets,

i arribaven llaguts i besos, tendresa d’aigua i jonc, un silenci amb el seu pont a  l’esquena…

(Lluny de l’esperit que filava el pus del seu descoratjament, la llum calcigava, tentinejant, els trons precursors.)

Dormies, mil·lenàriament, voltada de dies de coloms i arades, i davant el rou del teu pubis s’inclinaven les esclaves falgueres…

(Allà, en la penombra, un àngel de pistils mossegava les pàgines de farina del llibre dels raigs.)

Oh Magnífica, real i mítica, torre de mel, ona talada, horitzó tibant, font de sabres de sol, terra floral ejaculada pel mar!

(La llibertat per a la vida dormia dempeus, com una espasa embeinada.)

Dins la teva cabellera somicava un èxode de pallers i sofria l’alosa vertical…  

(La tristesa de la ciutat projectava sobre els murs crepusculars una ombra de  primala escorxada.)

Cremaves, després del llamp, i en el teu naufragi només se salvava l’anell del teu dit.
Lluny era encara l’aurora de pit de daina que segellaria la meva boca profètica.

Cremaves,
tranquil·la,
sense faula,
dormint el perill nòmada de la cendra…

S’estimbava el lli negre del cel, crinera de l’euga orba de la nit amb què                                  t’embolcallava
com un plugim salvador, oh destruïda i creada en la teva fi de lava llarga!;

i després, amb mà artesana, polsava suaument les líquides cordes infinites per acompanyar el meu cantussol,
que et rentava de la nit d’amant, oh Esposa en la fulguració de la meva destra que despullava l’estrella del teu front…!

Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre la por de
l’última mareselva.

Tenia el color de l’alba
la molsa del jaç de nuvis.
Els meus ulls es despenjaven
de ta trena a ta cintura.            

Allaus de rosella ígnia
bressolaven el teu ventre.
Quin rabent somni de sínia
es vessava en ton silenci!

Tremolor d’heura en ton rostre,
oberta por de tes cuixes.
I dotze blavisses pomes
rodolaven pels talussos…

Davant la llum del teu tors
l’ombrívol cérvol fugia.
Agafada al banyam fosc,
la mort xiuxiuava liquen.

Oh l’arada de ma sang
a l’encalç del coble obscur!
Pau. Roja es tornava l’ànima.
No hi hagué esquinçada túnica.

Fumejava, en els rostolls
un negre pilot de fems:
el passat, sens llum de dos,
vers les renoques estrelles.

De retorn a les campanes
de Roissy, en el crepuscle,
tu duies lluna a les mans,
i ametllers als ulls jo duia.

Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre tambors
esquitxats de sang eterna…



Cinquena elegia de Ecce homo



AGUSTÍ BARTRA


Copyright © Derechos reservados del titular.

Los poemas, poemas con voz, videos y libros en pdf presentados en este portal son propiedad de sus autores o herederos o titulares de los mismos.



regresar a la página anterior 































Los poemas, poemas con voz, videos y libros en pdf presentados en este portal son propiedad de sus autores o herederos o titulares de los mismos.

El Portal de la Palabra Virtual no persigue ningún fin de lucro y cuyo objetivo es exclusivamente de carácter cultural y educativo a través de la difusión de la poesía iberoamericana.



Copyright © 2017-2020 Palabra Virtual Inc. Todos los derechos reservados.
Copyright © 2017-2020 Virtual Word Inc. Worldwide Copyrights.

182 visitantes activos
en este momento


           visitas únicas