sitemap
Palabra Virtual
sguenos en twitter

Si utilizas un telfono mvil o celular o bien una tablet asegrate que el browser sea compatible con flash para poder escuchar los poemas.

Comparte el poema con tus amigos

Copia y pega este enlace en un mensaje instantneo o de correo electrnico

Comparte el poema en tu blog o pgina personal

Copia y pega este enlace en tu blog o pgina personal





Cinquena elegia
de Agust Bartra


    Editora del fonograma:
    Edigsa

en la voz de Agust Bartra    


Cinquena elegia



Aquesta elegia pertany a Anna.
Entre la can de Pars i la de Roissy, lamor,
la veritat en un cos i en una nima.

Sota el teu cos vaig cridar
la mort de les meves trenes.
Soscavares. Vaig cantar
en ma sang la teva herncia.



Era lautumne dels llops.
A les secretes crulles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i lesparracada boira,
jaguda sobre lampit
dun pont dombra tremolosa,
com una vella florista
llanava a les aiges somes
ses violetes humides

Era lautumne, a Pars.
La mort duia esclops de plom
i tnica de salines.
Dins el salze de langoixa,
el viol del plugim.
Dels nostres cossos, amor,
salaven braos florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de slex.
Desprs saltvem tots dos,
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de Vida
en el carrussel de pluja
de la plaa sense lluna

Enlaire de Notre-Dame,
immbils grgoles fosques
a poc a poc sarrencaven
llurs mascaretes de molsa.
Darrers somnis. Roses ptrides.
El Sena ofegava xiscles.
Dun fanal de lavinguda
penjava un ngel de sidra

En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
com un estirat gat negre
el silenci sescapava
I naixia ta nuesa
al fons del sbit espill,
des don tota tu somreies
a la joiosa bullcia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.

Els nous sols que jo adollava
dins ta esglaiada corolla
eren una interminable
i lenta sllaba csmica

Sorgeixes del record com la Deessa antiga
broll un dia del mar
Tremolant, murmuraves:
Talces,
amat vermell, com ngel i discbol
de rosella instantnia. Un ferro, ads, dormia
al meu ventre lunar. Com una humil guerrera
magenollo. El teu cos: aurora de varec
I ta boca sapropa: falc de la muntanya
De la nuca al flanc neixo: mamanyaga ladgio
de ta llarga carcia, bsties dambre i vent
entre les meves cuixes, en el cup del meu tors
les veremes del bes
Brilles com un tronc dor,
un cdol, un eixam.
O ja caus!
Arbre?
Pluja?
Ets aigua, aigua que lliga
lanhelant hamadrade a les negres arrels!.
Era el temps del teu cos desttua i plenamar, oh forma dels meus ports,
oh jacent adormida que tenies als peus una fal dalabastre!
Et naixia un du fluvial a cada ull i flors cristallines envaen lestana.
Com un alfabet desteles queien les meves mans damunt la teva sorra viva i la meva boca huracanada et feia pas i cant, mentre el teu somriure semblava el de la mar en el cel

Era el temps del ritual en mi, com el de lala en la dansa.
Quina submissi descumes les sibilles unnimes! quan des de lombra brotava el teu nu llumins!
Terrestrement ignoraves la teva prpia epifania, ja oblidada del blanc corn de la por
i de lhora trista de salze i llarga estalactita.

Shavia esfondrat el teu talaiot, oh soledat de lhome!, i jo surava gronxat per lamarea dous dor de latnita alegria,
mentre un sol de ginesta cercava, amb mans de terrissaire, la deu del meu flanc.

Oh dona dalts fruits estivals i malucs que convocaven el pes de lmfora: jo havia entrat en la teva sang com el du blau que calmava la seva set en rodonesboques dargila vermella!

Dona meva de nu cantant i ungit de lluerna sarnica,
companya de la meva gegantina tendresa:
per la teva corona de vesc que esperava la meva podadora solar,
pel teu somriure com un ou docell en una bardissa,
per la teva nuca de deessa cereal,
per la teva por de flor dametller davant lurpa del vent,
pel meu nom en els teus ulls,
pel sentinella de llet que dormia al llindar de les teves sines,
per les Pliades que gotejaven damunt la teva espatlla boscosa,
per lombra del tiller que escoltava en el teu ventre la remor dels llinatges,
per laurora que acampava en la teva pell,
pel gemec de la teva gola que anunciava lexplosi del cntic,
per la joia noval del teu cos
de sembrada, sembrada, sembrada,
sota la meva m de verd oficiant,
et reconeixia, amor

El teu rostre ja no canviava. Pesaves la meva testa a la balana dels teus pits.
Dormies, tacada pel vi del desig, amb un cansament dIo errant,
i les roses salines de les teves axilles eren com una rialla
Els meus ulls, purs dinnocncia teognica, et veien com una entortolligada xarxa diris abandonada en una congesta dalta vall

I ms enll del teu cos

Un arc de sols immbils sestenia sobre el mn i al nord de la teva nima salava un menhir de plenilunis

Ajaguda en un llit de quars allunyaves un vent mort de la teva gorja, mentre les algues et posaven braalets,

i arribaven llaguts i besos, tendresa daigua i jonc, un silenci amb el seu pont alesquena

(Lluny de lesperit que filava el pus del seu descoratjament, la llum calcigava, tentinejant, els trons precursors.)

Dormies, millenriament, voltada de dies de coloms i arades, i davant el rou del teu pubis sinclinaven les esclaves falgueres

(All, en la penombra, un ngel de pistils mossegava les pgines de farina del llibre dels raigs.)

Oh Magnfica, real i mtica, torre de mel, ona talada, horitz tibant, font de sabres de sol, terra floral ejaculada pel mar!

(La llibertat per a la vida dormia dempeus, com una espasa embeinada.)

Dins la teva cabellera somicava un xode de pallers i sofria lalosa vertical

(La tristesa de la ciutat projectava sobre els murs crepusculars una ombra deprimala escorxada.)

Cremaves, desprs del llamp, i en el teu naufragi noms se salvava lanell del teu dit.
Lluny era encara laurora de pit de daina que segellaria la meva boca proftica.

Cremaves,
tranquilla,
sense faula,
dormint el perill nmada de la cendra

Sestimbava el lli negre del cel, crinera de leuga orba de la nit amb qu蠠tembolcallava
com un plugim salvador, oh destruda i creada en la teva fi de lava llarga!;

i desprs, amb m artesana, polsava suaument les lquides cordes infinites per acompanyar el meu cantussol,
que et rentava de la nit damant, oh Esposa en la fulguraci de la meva destra que despullava lestrella del teu front!

Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre la por de
lltima mareselva.

Tenia el color de lalba
la molsa del ja de nuvis.
Els meus ulls es despenjaven
de ta trena a ta cintura.

Allaus de rosella gnia
bressolaven el teu ventre.
Quin rabent somni de snia
es vessava en ton silenci!

Tremolor dheura en ton rostre,
oberta por de tes cuixes.
I dotze blavisses pomes
rodolaven pels talussos

Davant la llum del teu tors
lombrvol crvol fugia.
Agafada al banyam fosc,
la mort xiuxiuava liquen.

Oh larada de ma sang
a lencal del coble obscur!
Pau. Roja es tornava lnima.
No hi hagu esquinada tnica.

Fumejava, en els rostolls
un negre pilot de fems:
el passat, sens llum de dos,
vers les renoques estrelles.

De retorn a les campanes
de Roissy, en el crepuscle,
tu duies lluna a les mans,
i ametllers als ulls jo duia.

Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre tambors
esquitxats de sang eterna



Cinquena elegia de Ecce homo



AGUST BARTRA


Copyright Derechos reservados del titular.

Los poemas, poemas con voz, videos y libros en pdf presentados en este portal son propiedad de sus autores o herederos o titulares de los mismos.



regresar a la pgina anterior 





























Los poemas, poemas con voz, videos y libros en pdf presentados en este portal son propiedad de sus autores o herederos o titulares de los mismos.

El Portal de la Palabra Virtual no persigue ningn fin de lucro y cuyo objetivo es exclusivamente de carcter cultural y educativo a travs de la difusin de la poesa iberoamericana.



Copyright 2017-2020 Palabra Virtual Inc. Todos los derechos reservados.
Copyright 2017-2020 Virtual Word Inc. Worldwide Copyrights.

192 visitantes activos
en este momento


           visitas nicas